La poesia d’Estellés es converteix en crònica de la seua època: la realitat angoixosa i miserable de la postguerra recorre una part ben considerable dels seus versos, i basteix els personatges esperpèntics i entranyables d’El gran foc dels garbons o de la cordovesa del raval; però també les esperances de canvi i les alegries col·lectives són sovint la base de la seua inspiració, com en l’encara parcialment inèdit Mural del País Valencià. El conjunt de la seua poesia se’ns apareix com la creació d’un món complex i torturat, una ‘comèdia humana’ de l’horta de València, com va insinuar Fuster, integrada per diminuts episodis novel·lescs amb personatges absurds, reals o fantasmagòrics, que ens impressionen amb la seua dramàtica quotidianitat.