Almela i Vives va ser una de les figures més emblemàtiques de la literatura valenciana del segle xx. Des de la seua primera obra —L’espill a trossos, València, 1928—, la poesia d’Almela destacà per la seua manera de fer i de dir exclusivament personal, per la seua sinceritat i serenitat, pel seu to fonamentalment reflexiu i tranquil, seré ensems que satíric, subtilment irònic —diríem que àdhuc no falta la nota íntima d’humor en alguns casos— pels seus versos carregats d’un to si fa no fa filosòfic; poesia cerebral la seua, mesurada, poc ampul·losa, antisentimental per intel·ligent —hom arribà a dir per aquell temps que Almela i Vives era «el poeta més intel·lectual dels valencians i el més intel·lectual dels poetes». Poc conegut per les últimes generacions, el nostre poeta continua tenint molt a dir, als qui s’acosten a la seua obra, sobre el rigor inherent a l’activitat artística i sobre el sentit viu de la modernitat.