Epistolario de Vicente Blasco Ibáñez – Francisco Sempere (1901-1917)

Autors diversos

---

Monografies
1999, 319 pp., 12 Il.lust.,
24 x 16 cm.
Castellano
ISBN: 84-482-2125-7

---

Ningú no ignora que un epistolari és un llibre que conté una col·lecció no exhaustiva de cartes o epístoles d’un autor. A més, un epistolari pot implicar diversos destinataris. En el cas que ens ocupa, parlem d’un epistolari tancat en un temps (1901-1917) i pràcticament en dos espais (Madrid i París), si bé podríem incloure-hi quatre àmbits més: Barcelona, Pau, Nàpols i Buenos Aires, i amb un i de vegades dos destinataris: Francisco Sempere i Fernando Llorca. El resultat és un volum de quasi quatre-centes cartes, més un annex complementari de cartes d’altres persones (Miguel de Unamuno, el torero Mazzanati, Morote i Benlliure, entre altres), telegrames, targetes de presentació, etc., sempre relacionat, de manera implícita o explícita, amb l’atmosfera de la correspondència arreplegada en el llibre.
Per tant, aquest llibre conté cartes, en què no es reconeixen les línies de pensament de Blasco Ibáñez, però per les quals, sens dubte, detectem el nervi del seu esperit. En Blasco es dóna el plaer per la vida, però també el sacrifici davant d’aquesta. No hi ha cap episodi en aquestes cartes en què no s’observen l’esforç i la tasca, l’energia i el sacrifici, així com la tenacitat, l’autoestima, el desencant, la tristesa i l’alegria enfront de l’existència i els seus avatars. Blasco escriu per a viure; l’escriptura en ell és una necessitat que es tradueix en supervivència material; viu l’escriptura des d’una concepció huitcentista.